dimarts, 16 de febrer de 2010

Temps era temps que es va voler decretar un professorat 2.0

Article publicat originàriament a: Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461

(reproduït amb permís de l'autor)


T’envio aquest missatge des de l’any 2021 gràcies a un nou servei experimental de Google, Google Time, gràcies a la revolució de la computació quàntica. Van sortejar unes poques invitacions a l’atzar i he estat afortunat de guanyar-la. No, això no és pas una broma. Google Time permet enviar, ara mateix, missatges de correu electrònic a qualsevol usuari de Google. Això no és pas cap novetat, és clar. La diferència fonamental és que pots enviar missatges al passat. Per aquesta raó els desenvolupadors van escollir un mitjà primitiu i ineficient, desaparegut ja fa un temps, el correu electrònic, per establir el contacte.

Aquest missatge explica una història gairebé romàntica. Parla d’una disrupció, de la qual formaràs part, dins del món educatiu, però també d’un marc més ampli, una revolució social, la tercera generació de la web o també coneguda popularment, no sense sarcasme, com la revolució de la còpia, i va representar l’adopció definitiva al món educatiu del concepte Open Commons -una fusió entre open source i creative commons- com ja va passar al seu moment a les indústries de la música, del cinema i del llibre.

A principi del curs lectiu del 2010 abandonaràs qualsevol activitat relacionada com a formador de cursos o tallers sobre TIC i educació, ja sigui presencial, semi-presencial o virtual. La raó ja la coneixes prou: una barreja entre cansament i frustració. És el moment de garantir l’anomenada competència digital del currículum dels estudiants. Si el marc teòric de la competència bàsica era discutible, la realització pràctica havia de situar-se dins d’un ecosistema complex, ple de dificultats; la realitat diària dels centres educatius i una evident falta de lideratge i visió en TIC per part de l’administració educativa, contrasta amb la veu d’un grup de docents a la xarxa. Un grup encara molt minoritari, però conscient que els canvis que s’estan realitzant a la xarxa no han de ser absolutament aliens al món educatiu, cada vegada més analògic. Prova d’això ha estat el projecte oficial de proporcionar a la majoria d’estudiants un portàtil a l’aula. Es repeteix de nou la vella estratègia de reforçar la maquinària -veneració de l’objecte físic- i, en comptes de promoure la transparència i lleugeresa de les TIC, es reforça la materialitat de la metàfora: reemplaçar els llibres de text per ordinadors. Com es veurà més endavant, l’enorme cost econòmic d’aquest projecte no significarà cap disrupció pedagògica. Ans al contrari. Un procés opac, una absència d’orientació, de referents, un manteniment i actualització irregular de la infraestructura, els problemes legals que plantejaran l’ús de programari propietari com les llicències restrictives dels anomenats llibres de text digitals només agreujaran la viabilitat de l’actuació.

El professorat no sabrà què fer amb els ordinadors a classe. La promesa dels anomenats continguts digitals resultarà una llufa plantificada a l’esquena del professorat: la infantilització dels continguts i la simplificació dels procediments. D’altra banda, el nombre d’incidències a la infraestructura del centre i als portàtils generarà un fort rebuig. No serveix de res insistir en un model de les TIC de 1999 aplicat al 2011. Un model basat encara en la celebració de la màquina i que en realitat amaga la manca de visió dels directors del projecte, que, amagant-se en les estadístiques, van comparant el nombre d’ordinadors distribuïts als centres amb els quilòmetres construïts de tren d’alta velocitat.

A finals del 2011, el 75 % dels centres ja hauran adoptat el model dels ordinadors a l’aula i, per extensió, la introducció massiva dels llibres digitals. El procés no s’escaparà de crítiques i enormes dificultats, especialment pel que fa a les competències digitals del professorat. Es voldrà fer passar el triangle de la innovació per tres vèrtexs: el maquinari, els llibres digitals i la formació del professorat. El professorat ha rebut una considerable formació, però aquests esforços no han incidit en un canvi metodològic de l’aprenentatge de l’alumne gràcies al nou marc digital. Ans al contrari, s’han consolidat les pràctiques analògiques basades en pedagogies heretades del segle XIX en les derivades de la irrupció de les tecnologies digitals, quan aquestes darreres podien haver actuat com a catalitzador dels somnis constructivistes dels grans pedagogs del segle XXI. Les TIC podien haver estat el suport de l’anhelat learning by doing, però s’ha fet entrar el clau per la cabota. Per redreçar-ho, és tan senzill com pensar en el pas del vinil al CD. Un minúscul moment en la història de la difusió musical que va ser substituït per la música personalitzada i a la butxaca gràcies als reproductors d’mp3. Professor del passat atribolat, no perdis mai el rumb que et marca l’experiència, escolta els batecs del present i fixa la mirada que va del vinil al model iTunes. I, com Ulisses, fes el salt que no s’efectua incidint un i altre cop en la reiterada divisió entre els anomenats nadius digitals i immigrants digitals. La divisió passa per dos models confrontats i irreconciliables: hi ha una concepció de les TIC abans i després de la bombolla punt-com. Què significa això? La competència digital pre-punt com es basava en un model d’escriptori, individual, mut: la publicació de continguts era tancada i se situava lluny de la conversa de la web, de la discussió oberta, de l'escriptura en veu alta. La divisió tradicional entre els que viuen tancats en la catedral de la burocràcia, amb els seus interessos partidistes, i els que viviu en el basar obert, dinàmic i en constant evolució.

No ajuda, doncs, gens, que a finals de 2011 la comunicació sigui encara una traducció digital de les pràctiques analògiques. De fet, la comunicació amb el portal principal de l’Administració, a principis del 2010, encara no permet publicar les opinions dels usuaris i només suporta la comunicació via correu electrònic, alguns aplicatius tanquen a unes hores determinades del dia. Aquest incomprensible continuisme de les pràctiques analògiques contrasten i, finalment, entren en tensió amb qualsevol voluntat innovadora. La innovació no hi entén, de burocràcia, sinó de conversa que genera canvis constants.

El moviment “Per un aprenentatge obert, lliure i transparent: copia’m!” va néixer a mitjans del 2013. Aquest moviment serviria com a referent, com a marc per comprendre l’escola del segle XXI. L’objectiu va ser un de ben senzill i ple de sentit comú: convertir l’escola en una extensió més de la conversa de la web i, per tant, s’havia de repensar el centre no com un espai només local, sinó com a node d'una xarxa àmplia i distribuïda.

A principis del 2014, el moviment “Copia’m!” va fer un impuls de difusió d'un missatge clar i evident: tot allò relacionat amb els continguts educatius havien de ser oberts i disponibles en formats sense restriccions legals. Al cap de molt poc, de manera espontània, un nombre de centres van adoptar i participar en la creació i intercanvi de continguts digitals, per tant, van prescindir finalment dels llibres digitals oficials.

En un món ultraconnectat, el paper de les administracions va esdevenir cada cop menys necessari, ja que la separació entre la societat en xarxa i l’Administració era tan gran que ja no hi havia cap punt de connexió. En certa manera, el moviment que va iniciar Barack Obama de crear una administració transparent i en sintonia amb els nous temps va fracassar a mitges. Si bé l’Administració no va fer el canvi, la ciutadania va participar en projectes de canvi social, com les wikicities, és a dir, va cooperar per convertir la ciutat en una mena de wiki on tothom participava en la construcció comuna, i, per tant, com a punt de partida en l’edificació d’una nova societat més horitzontal i més participativa en la denúncia dels nyaps de la ciutat. El 2014 es va produir la consolidació de les iniciatives open-data: les dades han de ser accessibles per a tothom, disponibles per ser interpretades, barrejades. Aquest moviment va arrossegar milers d’iniciatives de ciutadans que van crear espais a la xarxa on anaven publicant dades d’interès per als ciutadans, però també els ciutadans aprofitaven aquests espais per recollir les seves denúncies i opinions per fer de la ciutat un espai de convivència, un espai millor, una ciutat humanitzada. Gràcies als nous models de dispositius mòbils -sensors intel·ligents-, els ciutadans publicaven imatges i vídeos de qualitat per denunciar l’estat dels carrers, però també en la recollida de dades: mapes a temps real del soroll, de la brutícia, de la ciutat. Visualitzacions que servien de denúncia explícita de l’estat de la ciutat.

En aquest marc, alguns centres educatius van adquirir el paper de wikicentres al 2019, és a dir, un espai físic on la generació del coneixement segueix les pautes de les wikis, on el professorat no és ja un element transmissor i unidireccional de continguts, sinó una peça més de l’espai d’aprenentatge. Aquests wikicentres presenten un comportament similar a la metodologia de treball d’una wiki: la construcció del coneixement col·lectiu dins dels múltiples espais físics i digitals d’interacció entre els diferents actors educatius i la transparència, exposició i distribució d’aquest coneixement a la comunitat educativa i a la societat en general. Així es va abolir el llibre educatiu tal com el coneixeu: un objecte de consum i no pas d’aprenentatge. La traducció literal del llibre analògic al digital va ser un fracàs. Les editorials estaven més preocupades per les qüestions de propietat intel·lectual que no pas per emprendre un salt qualitatiu del que podria ser una nova didàctica (i un nou model de negoci, com ho havia estat iTunes en l’àmbit de la venda de música) gràcies al nou espai digital.

La divisió analògica/digital als wikicentres no tenia raó de ser. També va desaparèixer la separació entre nadius i immigrants digitals. Els wikicentres tenien una forma semblant als hack meetings més que no pas a l’estructura que encara coneixes. El sistema avaluatiu va desaparèixer a favor d’un sistema meritocràtic: a mesura que l’estudiant participava activament en la construcció del wikicentre i hi aportava allò en què excel·lia el sentit de centre educatiu s’anava afermant: allà la gent conversava, discutia idees, embastava projectes, els coordinava i els tirava endavant i, si no s’arribava a bon port, s’asseia, conversava, discutia el perquè no havien funcionat, els replantejava o n’endegava de nous que tendissin a assolir els objectius establerts. El fet que tots els continguts estiguessin disponibles permetia que la revisió fos constant. S’havia de treballar en equip, actitud que, com ja saps, és un dels límits actuals de la docència. El treball docent individualista forma part només del teu present i del paisatge educatiu de països que no han digerit prou bé el pòsit democràtic.

Sàpigues que al 2021, la còpia lliure, la distribució i l’intercanvi dels continguts educatius digitals és una activitat normalitzada. Els anomenats ultra-portàtils van ser reemplaçats per altres dispositius e-readers, dissenyats per nosaltres, fabricats per nosaltres. El moviment DIY (Do It Yourself -fes-ho tu mateix- ) dels makers, va permetre un retorn a la figura de l’artesà, però amb la diferència que, si bé mantenia un control de tot el procés de producció de l’objecte, ara la quantitat podia ser industrial.

Naturalment, van haver-hi problemes. Però això t’ho explicaré en un altre missatge.

Xavier Belanche Alonso (xbelanch@gmail.com ) és professor de l’Institut Obert de Catalunya (IOC)

3 comentaris:

Certamen EducaRed ha dit...

Enhorabona pel blog!

Com veiem que us interessa l'ús pedagògic de les TIC, ens agradaria convidar-vos a participar al Certamen Internacional EducaRed.

Més informació a: www.educared.org/certameninternacional


Oficina del Certamen Internacional EducaRed
Correo electrónico: certamen@educared.org
Teléfono: 902.905.144
+34.981.975.621

José Rovira Collado ha dit...

Molt bona reflexiò. Heu inspirat una pràctica al nostre blog: http://didacticalenguayliteraturaua.blogspot.com/2010/04/vuelta-al-cole-la-educacion-en-2030-23.html

Anònim ha dit...

aas sidoo unaa perraa muyy pero qe muy malaa! tee voyy a daar poor el ojete moreno! quien es tu papito eeh mamasitaa!! ggrrrrr...