Avui he rebut aquesta vídeo-conferència que potser ja heu vist algun cop...
És força interessant, us el recomano.Espero que us agradi.
Escola2018
dimarts, 16 de juny del 2009
dijous, 4 de juny del 2009
Escola 2018: La cultura, el contingut de l'escola [3/3]
El contingut de l’escola que jo somio no són les competències, ni els sabers acadèmics. El contingut de l’escola que persegueixo és la cultura. Però no pas entesa com la recepció d’un llegat o l’espai simbòlic destinat a una “integració”. La cultura humanament entesa com allò que ens allibera i allò que ens uneix.
Una cultura que abastarà el passat en la mesura que nosaltres siguem capaços d’encarnar-lo en les grans preguntes de la humanitat (què és la veritat, què és el bé o què és la bellesa, per exemple). Una cultura que comprèn el coneixement de les respostes científiques, artístiques i espirituals que hi han anat donant les anteriors generacions. No pas per mantenir-les com un llegat estèril, sinó per transformar-les creativament i amplificar-les èticament.
L’eina central de la recepció i de la recreació cultural de l’escola haurà de ser el diàleg. Amb la realitat, amb un mateix i amb els altres. I també, un diàleg destinat a crear i enfortir els lligams entre els homes, car, molt probablement, serà el diàleg el que esdevindrà el facilitador de la creació de les noves identitats culturals, personals i col•lectives.
Naturalment, ningú no està preparat per a aquesta escola. Aquesta escola l’haurem d’inventar entre tots i l’haurem d’encardinar a la resta de la col•lectivitat, no com un element que s’integra en una societat ja existent, sinó com un element més de creació de sentit. L’escola, paradoxalment, no serà l’espai on s’entrega el llistó del passat a les noves generacions sinó la punta de llança del futur, l’espai on les noves generacions hauran d’aprendre a reinventar-ho tot, en un continu que abraçarà des de la primera infància fins al món adult. L’escola encarnarà l’actitud duradora d’aprendre la riquesa cultural en totes les seves manifestacions i de recrear-la. Metafòricament, ningú no deixarà mai de pertànyer-hi, si vol créixer permanentment.
Una escola que posa l’aprenentatge al centre, que ho fa amb una pedagogia que diversifica sense excloure i que té per missió rebre i recrear el llegat cultural que ens uneix i ens allibera, és l’escola que jo somio per al 2018.
Sé que no l’assolirem en aquest horitzó temporal tan proper. Però allò important no és si ho aconseguirem, sinó si val la pena intentar-ho. Jo tinc la certesa que val la pena i que aquesta visió té molts punts de contacte amb els somnis d’altres persones interessades en el futur de l’educació. Em sento, doncs, feliçment acompanyat de moltes voluntats positives de transformació radical de l’educació. Afortunat, us encoratjo a intentar-ho plegats.
Una cultura que abastarà el passat en la mesura que nosaltres siguem capaços d’encarnar-lo en les grans preguntes de la humanitat (què és la veritat, què és el bé o què és la bellesa, per exemple). Una cultura que comprèn el coneixement de les respostes científiques, artístiques i espirituals que hi han anat donant les anteriors generacions. No pas per mantenir-les com un llegat estèril, sinó per transformar-les creativament i amplificar-les èticament.
L’eina central de la recepció i de la recreació cultural de l’escola haurà de ser el diàleg. Amb la realitat, amb un mateix i amb els altres. I també, un diàleg destinat a crear i enfortir els lligams entre els homes, car, molt probablement, serà el diàleg el que esdevindrà el facilitador de la creació de les noves identitats culturals, personals i col•lectives.
Naturalment, ningú no està preparat per a aquesta escola. Aquesta escola l’haurem d’inventar entre tots i l’haurem d’encardinar a la resta de la col•lectivitat, no com un element que s’integra en una societat ja existent, sinó com un element més de creació de sentit. L’escola, paradoxalment, no serà l’espai on s’entrega el llistó del passat a les noves generacions sinó la punta de llança del futur, l’espai on les noves generacions hauran d’aprendre a reinventar-ho tot, en un continu que abraçarà des de la primera infància fins al món adult. L’escola encarnarà l’actitud duradora d’aprendre la riquesa cultural en totes les seves manifestacions i de recrear-la. Metafòricament, ningú no deixarà mai de pertànyer-hi, si vol créixer permanentment.
Una escola que posa l’aprenentatge al centre, que ho fa amb una pedagogia que diversifica sense excloure i que té per missió rebre i recrear el llegat cultural que ens uneix i ens allibera, és l’escola que jo somio per al 2018.
Sé que no l’assolirem en aquest horitzó temporal tan proper. Però allò important no és si ho aconseguirem, sinó si val la pena intentar-ho. Jo tinc la certesa que val la pena i que aquesta visió té molts punts de contacte amb els somnis d’altres persones interessades en el futur de l’educació. Em sento, doncs, feliçment acompanyat de moltes voluntats positives de transformació radical de l’educació. Afortunat, us encoratjo a intentar-ho plegats.
Publicat originalment a: bmir
Escola2018
dilluns, 18 de maig del 2009
2a Trobada - Tarragona 30 de maig de 2009
El dissabte 30 de maig de 2009 celebrem la Segona Trobada d’Educadors Blocaires organitzada pels Serveis Educatius del Tarragonès, l'ICE de la URV, el Departament de Pedagogia de la URV, el Servei de Recursos Educatius de la URV i un grup de docents catalans d'educació infantil, primària i secundària.
Aquesta trobada és la continuació natural de la primera Trobada d’educadors blocaires que tingué lloc el dissabte 17 de maig a Callús (Bages), organitzada per un grup de docents catalans a propòsit del 10è aniversari de Lacenet.
La trobada està plantejada de forma absolutament transversal perquè ens guien dos propòsits.:
En primer lloc, posar cara als amics que tenen blocs i conèixer-nos: "Així, tu ets XXX? Doncs llegeixo el teu bloc i m'interessa!".
En segon lloc, volem parlar d'educació i d'escola. Els nostres blocs són una eina per aprendre i conversar, però no volem fer d'aquest encontre una trobada tècnica on explicar com es fa aquesta o aquella cosa. El tema és l'educació, però no volem oferir un discurs d'algun expert, volem parlar i debatre entre nosaltres.
Us hi esperem!
dilluns, 9 de febrer del 2009
La Escuela que quisiera (I): Infraestructuras
La Escuela que quisiera (I): Infraestructuras
[3]
[1]
Llevo un tiempo que ando reflexionando sobre cuestiones educativas tratando de comprender porqué cada día que pasa la Escuela que soñé cuando estudiaba Magisterio me parece cada vez más lejana, inalcanzable e imposible. Es extraño, parece que en estos tiempos que corren, que todo avanza tan rápido, cuando la sociedad evoluciona tan vertiginosamente, la Escuela (en general) se aferra más que nunca a sus viejos principios para seguir mostrando ¿orgullosa? que somos de las pocas instituciones que no evolucionan con el paso del tiempo.
La Escuela, (entendiendo por Escuela el sistema educativo con sus estructuras) que tenemos no me gusta, no me gusta casi nada, así que os voy a dejar pinceladas de lo que me gustaría que fuera y aún no es, aunque se podría. ¿Os imagináis que la Educación estuviera en la agenda de los partidos políticos? Así que puestos a soñar, empiezo por lo más fácil: las infraestructuras necesarias para elevar la dignidad de nuestros centros educativos.
- Las Escuelas deberían ser bonitas, acogedoras, con espacios comunes agradables, mesas y bancos para los más mayores; juegos infantiles, areneros, para los pequeños. Jardines, árboles, flores, huerto…
- Los patios y campos deportivos están en buen estado, con zonas cubiertas para practicar deporte, si es posible con gimnasio y no una nevera.
- Los centros escolares tienen laboratorios y material para la experimentación. Las aulas son un laboratorio de ideas.
- Los edificios no tienen que ser todos iguales; como las personas y el resto de edificios de la ciudad, los colegios e institutos pueden tener su diseño propio.
- Por dentro, el centro es agradable, acogedor, invita al trabajo, al disfrute, a compartir. Hay plantas y trabajos de unos por aquí y por allá. Hay taquillas, carteles en idiomas diversos, bancos, tablones de anuncios, papeleras…
- Tenemos pequeños despachos para entrevistas pequeños, acogedores, con mesas redondas y cuadros alegres. Tenemos salas de reunión amplias con mesas redondas.
- Existe una red wifi en el centro. Conexión de fibra óptica de alta velocidad. Tenemos ordenadores portátiles para todos los alumnos y profesores. Tenemos en todas las aulas cañones y pantallas de proyección.
- Tenemos estanterías en las aulas, corchos grandes, mucha luz.
- En los pasillos hay taquillas para los chavales.
- En cada aula hay una pequeña biblioteca. En el centro, una biblioteca grande, amplia abierta en horas de estudio y por las tardes.
- En los centros (todos) hay comedores.
- Hay espacios para la relajación de los profesores, con sillones y unas mesas.
- Tenemos una sala de profesores con una mesa de trabajo grande, rectangular. Tenemos cada uno una taquilla personal. Hay perchas.
- La web del centro es el vehículo de comunicación del profesorado para su trabajo diario: reuniones, faltas, documentos… igualmente, tiene un espacio abierto al alumnado y otro espacio las familias. Será normal saber el rendimiento académico de cada alumno a través de la web, desde su casa por ejemplo. Cada alumno tiene su cuenta de correo cuando se matricula en la que recibirá las comunicaciones oficiales.
- Las aulas son grandes, de modo que coexisten distinta [2]s zonas de trabajo en un mismo espacio: zona de trabajo en equipo, zona de trabajo individual, pizarras clásicas, ordenadores de sobremesa en la mesa del profesor, zona de biblioteca, proyector y pantalla.
- En las aulas de los pequeños, hay zonas de juego con alfombras y sus zonas de rincones. Hay fregadero y acceso directo a los baños. El mobiliario es modulable y permite transformar el aula constantemente. Las sillas y mesas son proporcionales a la altura de los niños y niñas. Hay perchas.
[3]- Los centros tienen una salón de actos multiuso.
- Los centros tienen calefacción y aire acondicionado, faltaría más. Nunca he entendido porqué los más pequeños NO sufren las inclemencias del calor como los universitarios.
Ahora al revés.
Imaginemos unos hospitales, centros de salud, universidades, ministerios o consejerías, ayuntamientos, edificios oficiales en general, sin los espacios adecuados para realizar su trabajo. ¿Pasaría algo?
dimarts, 10 de juny del 2008
Iniciativa Escola 2018
Somio tantes coses! N'he intentat explicar unes quantes, aportant les meves idees a la iniciativa Escola 2018. Potser algunes us cridaran l'atenció, o potser no; potser algunes no us agraden, o potser si...Només són somnis d'una personeta que intenta pensar per si mateixa i a qui encara li queden moltes coses per aprendre.
"Somio amb una escola a la qual l’alumne no té por; pel contrari coneix el valor d’allò que n’està rebent i de l’època de la vida que està vivint; sent l’alegria de la joventut, el valor de l’amistat i la bellesa del coneixement. Somio que els alumnes Aprenen: saben qui era Ramon Llull, com es resol una equació, quins rius hi ha a Catalunya, per què les coses cauen al terra si no les agafem… Somio amb una escola a la que hi van els pares cada cop que hi ha un problema, un dubte, una nota baixa, però no per renyar el mestre, sino per ficar-s’hi d’acord en com renyar el nen. I somio que els nois tenen pares i no només amics, que han de tornar a casa a una hora determinada i que els revisen els deures cada dia. També els ensenyen que quan una persona parla és de mala educació interrompre i que cal dir “bon dia” a l’arribar a un lloc.
Somio que el professor torna a ser algú a qui cal respectar i en qui pots confiar alhora. I que aquest professor és una persona que ha rebut prou formació com per a posar-se davant de 30 adolescents i ensenyar-los gramàtica, geografia, matemàtiques o física. Ha arribat a l’aula per les seves capacitats i coneixements i, a tots els professors se’ls ha donat les mateixes oportunitats i possibilitat d’adquirir experiència docent, sigui quina sigui la seva especialitat, capacitat econòmica o circumstància vital. M’imagino el dia que no hi ha professors que porten cinc anys en una llista i que, finalment, han d’hipotecar una vida ja estable per a fer allò que tant enyoren. No pot ser que la vida d’una persona depengui d’un número.
Somio que una escola és un centre de coneixement, on s’ensenya i s’apren, on l’important és el saber per si mateix. Somio que els centres no només ensenyen professions, perquè, abans de saber treballar, s’ha de saber cultura. En cas contrari, eduquem màquines de fer diners, sembrem societats materialistes, cruels, buides d’esperit i de capacitat crítica. Ensenyem que l’única cosa important és treballar, guanyar diners ràpidament; “fer”, però no “saber”. Per això creem una societat sense gust per la literatura, ni per l’art, ni per la música; una societat èbria d’oci barat, sense ànima per distingir allò important de l’engany comercial; una joventut l’única forma de divertir-se de la qual és perjudicar-se.
Per això les escoles tenen una sèrie de continguts mínims, essencials, que cal assolir abans de decidir el camí dels seus estudis. I somio que està clar quins són els objectius d’aprenentatge, i, que està clar que tot aquell alumne que, havent tingut una sèrie d’oportunitats, no els ha assolit, no aconsegueix el seu “suficient”. M’agradaria que tots els nois que obtenen el títol corresponent a una etapa educativa, tenen els mateixos coneixements, s’han hagut d’esforçar de la mateixa manera i han assolit els mateixos continguts. Somio que desapareixen els eàmens de “suficiència” i els aprovats gratuïts.
M’agrada pensar que, un dia, als centres docents serà important aprendre a valorar el coneixement per si mateix, sense un final laboral únicament. Crec en una societat rica culturalment."
"Somio amb una escola a la qual l’alumne no té por; pel contrari coneix el valor d’allò que n’està rebent i de l’època de la vida que està vivint; sent l’alegria de la joventut, el valor de l’amistat i la bellesa del coneixement. Somio que els alumnes Aprenen: saben qui era Ramon Llull, com es resol una equació, quins rius hi ha a Catalunya, per què les coses cauen al terra si no les agafem… Somio amb una escola a la que hi van els pares cada cop que hi ha un problema, un dubte, una nota baixa, però no per renyar el mestre, sino per ficar-s’hi d’acord en com renyar el nen. I somio que els nois tenen pares i no només amics, que han de tornar a casa a una hora determinada i que els revisen els deures cada dia. També els ensenyen que quan una persona parla és de mala educació interrompre i que cal dir “bon dia” a l’arribar a un lloc.
Somio que el professor torna a ser algú a qui cal respectar i en qui pots confiar alhora. I que aquest professor és una persona que ha rebut prou formació com per a posar-se davant de 30 adolescents i ensenyar-los gramàtica, geografia, matemàtiques o física. Ha arribat a l’aula per les seves capacitats i coneixements i, a tots els professors se’ls ha donat les mateixes oportunitats i possibilitat d’adquirir experiència docent, sigui quina sigui la seva especialitat, capacitat econòmica o circumstància vital. M’imagino el dia que no hi ha professors que porten cinc anys en una llista i que, finalment, han d’hipotecar una vida ja estable per a fer allò que tant enyoren. No pot ser que la vida d’una persona depengui d’un número.
Somio que una escola és un centre de coneixement, on s’ensenya i s’apren, on l’important és el saber per si mateix. Somio que els centres no només ensenyen professions, perquè, abans de saber treballar, s’ha de saber cultura. En cas contrari, eduquem màquines de fer diners, sembrem societats materialistes, cruels, buides d’esperit i de capacitat crítica. Ensenyem que l’única cosa important és treballar, guanyar diners ràpidament; “fer”, però no “saber”. Per això creem una societat sense gust per la literatura, ni per l’art, ni per la música; una societat èbria d’oci barat, sense ànima per distingir allò important de l’engany comercial; una joventut l’única forma de divertir-se de la qual és perjudicar-se.
Per això les escoles tenen una sèrie de continguts mínims, essencials, que cal assolir abans de decidir el camí dels seus estudis. I somio que està clar quins són els objectius d’aprenentatge, i, que està clar que tot aquell alumne que, havent tingut una sèrie d’oportunitats, no els ha assolit, no aconsegueix el seu “suficient”. M’agradaria que tots els nois que obtenen el títol corresponent a una etapa educativa, tenen els mateixos coneixements, s’han hagut d’esforçar de la mateixa manera i han assolit els mateixos continguts. Somio que desapareixen els eàmens de “suficiència” i els aprovats gratuïts.
M’agrada pensar que, un dia, als centres docents serà important aprendre a valorar el coneixement per si mateix, sense un final laboral únicament. Crec en una societat rica culturalment."
Escola 2018
diumenge, 18 de maig del 2008
Escola 2018: Diversificar sense excloure 2/3
L'escola que jo vull per al 2018 ha assumit que el gran repte de l'educació obligatòria és diversificar sense excloure.
A l'escola cada infant ha de trobar el seu lloc, però no hi ha llocs excloents, ni llocs principals i llocs secundaris. Aquesta escola, verdaderament integradora, tindria tres grans àmbits de diversificació: la diversificació de les formes d'ensenyar, la diversificació de les produccions i els projectes dels alumnes i la diversificació de les formes d'avaluació i de regulació. A canvi, però, no hi hauria finalitats educatives diferenciades, car l'escola obligatòria s'imposaria a ella mateixa el deure de ser verdaderament equitativa i promocionadora per a tothom.
No hi haurà en l'escola de 2018 un paradigma únic i estandarditzat per a regular les pràctiques efectives. No hi haurà tampoc espais, activitats, agrupaments o itineraris en què algú se senti exclòs. Perquè la diversificació no partirà de la classificació dels alumnes sinó de les seves necessitats. L'escola partirà d'una pedagogia contractual que sigui capaç d'oferir respostes organitzatives i metodològiques adequades a cada necessitat.
 |
L'escola que jo vull, doncs, és molt rica metodològicament. Cap corrent pedagògic no podrà ser exclòs a priori, ja que aquesta riquesa donarà respostes a necessitats diferents: la necessitat d'acceptació (les pedagogies humanistes i rogerianes), la necessitat d'implicació (les pedagogies del projecte), la necessitat d'estimulació (les pedagogies diferenciades), la necessitat d'experimentació (pedagogies actives), la necessitat de reforç (pedagogies per objectius), la necessitat de comunicació (pedagogies interactives), la necessitat de consideració (pedagogies de l'obra mestra), etc. No volem una escola per a cada infant sinó una pedagogia per a cada necessitat!
L'escola que diversifica sense excloure accepta que tothom pot aprendre. No deixa de banda cap metodologia i pressuposa una cultura pedagògica molt rica i multireferencial, oberta a les innovacions i coneixedora de les grans tradicions pedagògiques que ens han precedit.
M'agradaria poder afirmar que una escola que diversifica sense excloure també és capaç d'oferir un lloc i un espai digne a tots els docents que estimin la seva tasca i s'hi comprometin professionalment. No hi haurà, doncs, pedagogs ni antipedagogs, perquè els mestres haurem après, potser definitivament, que en educació les poques coses que sabem, les sabem entre tots.
ESCOLA2018
Post original
Post original
L'aprenentatge entre igual clau per l'atenció a la diversitat
Sovint costa d'adonar-se dels avantatges de l'aprenentatge entre iguals i els lligams que aquesta dinàmica de treball suposa, no envà, tots som conscients que les interaccions socials que s'estableixen en el procés d'ensenyament/aprenentatge, tant entre l'alumnat, com entre aquest i el professorat, juguen un paper clau en la construcció del coneixement. Tanmateix que aquestes no es desenvolupen de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat.
Estem acostumats a veure la interacció alumne-professor. No és tan sovint a l'aula és dona, la interacció entre els propis alumnes. En comptades ocasiones els alumnes treballen en comú i l'aprenentatge es considera basicament una funció estrictament individual.
Tot i això s'ha demostrat, que quan un alumne interacciona amb un altre per a explicar allò que ha après, a més a més de desenvolupar habilitats comunicatives, es veu obligat a organitzar les seves idees, afavorint el seu coneixement i és capaç d'adonar-se de les seves errades i mancances. Aquests processos cognitius afavoreixen sens dubte el seu aprenentatge.
El treball cooperatiu és un terme que fa referència al diversos procediments d'ensenyament, que tenen com a base el treball en petits grups, on els alumnes treballen conjuntament i en igualtat de condicions, coordinats per tal de resoldre les tasques acadèmiques i aprofundir en el seu aprenentatge.
Es tracta d'una forma d'organitzar l'aula i les tasques que s'hi realitzen de manera que els objectius dels components de cada grup estan estretament vinculats, cadascun d'ells només pot assolir els seus objectius si la resta aconsegueix assolir els seus. a tal fi tots són necessaris, d'aquí que l'èxit individual s'esdevé l'èxit del grup. Aprenentatge entre iguals
Veure vídeos experiències de treball cooperatiu i aprenentatge entre iguals de diferents centres.
Treball cooperatiu "El trencaclosques"
Apadrinament lector.
El nostre agraïment i felicitació al centres, que han realitzat aquestes practiques i han fet públic el vídeo, la seva aportació, sens dubte serà una eina més, per aprenentatge entre iguals. Aprofitem-los i aprenem-n'he.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
