dimarts, 16 de febrer del 2010

Temps era temps que es va voler decretar un professorat 2.0

Article publicat originàriament a: Escola Catalana. Fer de mestre. Número 461

(reproduït amb permís de l'autor)


T’envio aquest missatge des de l’any 2021 gràcies a un nou servei experimental de Google, Google Time, gràcies a la revolució de la computació quàntica. Van sortejar unes poques invitacions a l’atzar i he estat afortunat de guanyar-la. No, això no és pas una broma. Google Time permet enviar, ara mateix, missatges de correu electrònic a qualsevol usuari de Google. Això no és pas cap novetat, és clar. La diferència fonamental és que pots enviar missatges al passat. Per aquesta raó els desenvolupadors van escollir un mitjà primitiu i ineficient, desaparegut ja fa un temps, el correu electrònic, per establir el contacte.

Aquest missatge explica una història gairebé romàntica. Parla d’una disrupció, de la qual formaràs part, dins del món educatiu, però també d’un marc més ampli, una revolució social, la tercera generació de la web o també coneguda popularment, no sense sarcasme, com la revolució de la còpia, i va representar l’adopció definitiva al món educatiu del concepte Open Commons -una fusió entre open source i creative commons- com ja va passar al seu moment a les indústries de la música, del cinema i del llibre.

A principi del curs lectiu del 2010 abandonaràs qualsevol activitat relacionada com a formador de cursos o tallers sobre TIC i educació, ja sigui presencial, semi-presencial o virtual. La raó ja la coneixes prou: una barreja entre cansament i frustració. És el moment de garantir l’anomenada competència digital del currículum dels estudiants. Si el marc teòric de la competència bàsica era discutible, la realització pràctica havia de situar-se dins d’un ecosistema complex, ple de dificultats; la realitat diària dels centres educatius i una evident falta de lideratge i visió en TIC per part de l’administració educativa, contrasta amb la veu d’un grup de docents a la xarxa. Un grup encara molt minoritari, però conscient que els canvis que s’estan realitzant a la xarxa no han de ser absolutament aliens al món educatiu, cada vegada més analògic. Prova d’això ha estat el projecte oficial de proporcionar a la majoria d’estudiants un portàtil a l’aula. Es repeteix de nou la vella estratègia de reforçar la maquinària -veneració de l’objecte físic- i, en comptes de promoure la transparència i lleugeresa de les TIC, es reforça la materialitat de la metàfora: reemplaçar els llibres de text per ordinadors. Com es veurà més endavant, l’enorme cost econòmic d’aquest projecte no significarà cap disrupció pedagògica. Ans al contrari. Un procés opac, una absència d’orientació, de referents, un manteniment i actualització irregular de la infraestructura, els problemes legals que plantejaran l’ús de programari propietari com les llicències restrictives dels anomenats llibres de text digitals només agreujaran la viabilitat de l’actuació.

El professorat no sabrà què fer amb els ordinadors a classe. La promesa dels anomenats continguts digitals resultarà una llufa plantificada a l’esquena del professorat: la infantilització dels continguts i la simplificació dels procediments. D’altra banda, el nombre d’incidències a la infraestructura del centre i als portàtils generarà un fort rebuig. No serveix de res insistir en un model de les TIC de 1999 aplicat al 2011. Un model basat encara en la celebració de la màquina i que en realitat amaga la manca de visió dels directors del projecte, que, amagant-se en les estadístiques, van comparant el nombre d’ordinadors distribuïts als centres amb els quilòmetres construïts de tren d’alta velocitat.

A finals del 2011, el 75 % dels centres ja hauran adoptat el model dels ordinadors a l’aula i, per extensió, la introducció massiva dels llibres digitals. El procés no s’escaparà de crítiques i enormes dificultats, especialment pel que fa a les competències digitals del professorat. Es voldrà fer passar el triangle de la innovació per tres vèrtexs: el maquinari, els llibres digitals i la formació del professorat. El professorat ha rebut una considerable formació, però aquests esforços no han incidit en un canvi metodològic de l’aprenentatge de l’alumne gràcies al nou marc digital. Ans al contrari, s’han consolidat les pràctiques analògiques basades en pedagogies heretades del segle XIX en les derivades de la irrupció de les tecnologies digitals, quan aquestes darreres podien haver actuat com a catalitzador dels somnis constructivistes dels grans pedagogs del segle XXI. Les TIC podien haver estat el suport de l’anhelat learning by doing, però s’ha fet entrar el clau per la cabota. Per redreçar-ho, és tan senzill com pensar en el pas del vinil al CD. Un minúscul moment en la història de la difusió musical que va ser substituït per la música personalitzada i a la butxaca gràcies als reproductors d’mp3. Professor del passat atribolat, no perdis mai el rumb que et marca l’experiència, escolta els batecs del present i fixa la mirada que va del vinil al model iTunes. I, com Ulisses, fes el salt que no s’efectua incidint un i altre cop en la reiterada divisió entre els anomenats nadius digitals i immigrants digitals. La divisió passa per dos models confrontats i irreconciliables: hi ha una concepció de les TIC abans i després de la bombolla punt-com. Què significa això? La competència digital pre-punt com es basava en un model d’escriptori, individual, mut: la publicació de continguts era tancada i se situava lluny de la conversa de la web, de la discussió oberta, de l'escriptura en veu alta. La divisió tradicional entre els que viuen tancats en la catedral de la burocràcia, amb els seus interessos partidistes, i els que viviu en el basar obert, dinàmic i en constant evolució.

No ajuda, doncs, gens, que a finals de 2011 la comunicació sigui encara una traducció digital de les pràctiques analògiques. De fet, la comunicació amb el portal principal de l’Administració, a principis del 2010, encara no permet publicar les opinions dels usuaris i només suporta la comunicació via correu electrònic, alguns aplicatius tanquen a unes hores determinades del dia. Aquest incomprensible continuisme de les pràctiques analògiques contrasten i, finalment, entren en tensió amb qualsevol voluntat innovadora. La innovació no hi entén, de burocràcia, sinó de conversa que genera canvis constants.

El moviment “Per un aprenentatge obert, lliure i transparent: copia’m!” va néixer a mitjans del 2013. Aquest moviment serviria com a referent, com a marc per comprendre l’escola del segle XXI. L’objectiu va ser un de ben senzill i ple de sentit comú: convertir l’escola en una extensió més de la conversa de la web i, per tant, s’havia de repensar el centre no com un espai només local, sinó com a node d'una xarxa àmplia i distribuïda.

A principis del 2014, el moviment “Copia’m!” va fer un impuls de difusió d'un missatge clar i evident: tot allò relacionat amb els continguts educatius havien de ser oberts i disponibles en formats sense restriccions legals. Al cap de molt poc, de manera espontània, un nombre de centres van adoptar i participar en la creació i intercanvi de continguts digitals, per tant, van prescindir finalment dels llibres digitals oficials.

En un món ultraconnectat, el paper de les administracions va esdevenir cada cop menys necessari, ja que la separació entre la societat en xarxa i l’Administració era tan gran que ja no hi havia cap punt de connexió. En certa manera, el moviment que va iniciar Barack Obama de crear una administració transparent i en sintonia amb els nous temps va fracassar a mitges. Si bé l’Administració no va fer el canvi, la ciutadania va participar en projectes de canvi social, com les wikicities, és a dir, va cooperar per convertir la ciutat en una mena de wiki on tothom participava en la construcció comuna, i, per tant, com a punt de partida en l’edificació d’una nova societat més horitzontal i més participativa en la denúncia dels nyaps de la ciutat. El 2014 es va produir la consolidació de les iniciatives open-data: les dades han de ser accessibles per a tothom, disponibles per ser interpretades, barrejades. Aquest moviment va arrossegar milers d’iniciatives de ciutadans que van crear espais a la xarxa on anaven publicant dades d’interès per als ciutadans, però també els ciutadans aprofitaven aquests espais per recollir les seves denúncies i opinions per fer de la ciutat un espai de convivència, un espai millor, una ciutat humanitzada. Gràcies als nous models de dispositius mòbils -sensors intel·ligents-, els ciutadans publicaven imatges i vídeos de qualitat per denunciar l’estat dels carrers, però també en la recollida de dades: mapes a temps real del soroll, de la brutícia, de la ciutat. Visualitzacions que servien de denúncia explícita de l’estat de la ciutat.

En aquest marc, alguns centres educatius van adquirir el paper de wikicentres al 2019, és a dir, un espai físic on la generació del coneixement segueix les pautes de les wikis, on el professorat no és ja un element transmissor i unidireccional de continguts, sinó una peça més de l’espai d’aprenentatge. Aquests wikicentres presenten un comportament similar a la metodologia de treball d’una wiki: la construcció del coneixement col·lectiu dins dels múltiples espais físics i digitals d’interacció entre els diferents actors educatius i la transparència, exposició i distribució d’aquest coneixement a la comunitat educativa i a la societat en general. Així es va abolir el llibre educatiu tal com el coneixeu: un objecte de consum i no pas d’aprenentatge. La traducció literal del llibre analògic al digital va ser un fracàs. Les editorials estaven més preocupades per les qüestions de propietat intel·lectual que no pas per emprendre un salt qualitatiu del que podria ser una nova didàctica (i un nou model de negoci, com ho havia estat iTunes en l’àmbit de la venda de música) gràcies al nou espai digital.

La divisió analògica/digital als wikicentres no tenia raó de ser. També va desaparèixer la separació entre nadius i immigrants digitals. Els wikicentres tenien una forma semblant als hack meetings més que no pas a l’estructura que encara coneixes. El sistema avaluatiu va desaparèixer a favor d’un sistema meritocràtic: a mesura que l’estudiant participava activament en la construcció del wikicentre i hi aportava allò en què excel·lia el sentit de centre educatiu s’anava afermant: allà la gent conversava, discutia idees, embastava projectes, els coordinava i els tirava endavant i, si no s’arribava a bon port, s’asseia, conversava, discutia el perquè no havien funcionat, els replantejava o n’endegava de nous que tendissin a assolir els objectius establerts. El fet que tots els continguts estiguessin disponibles permetia que la revisió fos constant. S’havia de treballar en equip, actitud que, com ja saps, és un dels límits actuals de la docència. El treball docent individualista forma part només del teu present i del paisatge educatiu de països que no han digerit prou bé el pòsit democràtic.

Sàpigues que al 2021, la còpia lliure, la distribució i l’intercanvi dels continguts educatius digitals és una activitat normalitzada. Els anomenats ultra-portàtils van ser reemplaçats per altres dispositius e-readers, dissenyats per nosaltres, fabricats per nosaltres. El moviment DIY (Do It Yourself -fes-ho tu mateix- ) dels makers, va permetre un retorn a la figura de l’artesà, però amb la diferència que, si bé mantenia un control de tot el procés de producció de l’objecte, ara la quantitat podia ser industrial.

Naturalment, van haver-hi problemes. Però això t’ho explicaré en un altre missatge.

Xavier Belanche Alonso (xbelanch@gmail.com ) és professor de l’Institut Obert de Catalunya (IOC)

dimarts, 26 de gener del 2010

La frontera final de Heppel

Des del blog sobre eLearning Dont waste your time de David Hopkins, es poden descobrir alguns videos molt interessants al voltant de prospectiva escolar per al s.XXI i disseny d'entorns/d'espais d'aprenentatge.

A ningú se li escapa que el tema de l'arquitectura escolar és cabdal alhora de plantejar segons quins models d'ensenyament-aprenentatge volem desenvolupar, ja que les condicions de contorn espaial i temporal caracteritzen també de forma determinant allò que a l'escola es pot fer. Estem segurs doncs que ,també al nostre país, aquesta qüestió acabarà prenent un lloc rellevant en el debat sobre com s'ha de configurar l'escola del futur.

En el següent vídeo que reproduim, el professor Stpehen Heppel reflexiona sobre la necessitat de redissenyar els espais d'aprenentatge de forma coherent amb principis d'agilitat, de sociabilitat, connectivitat i facilitadors del treball cooperatiu. D'aquest repte ell en diu la frontera final...



dimarts, 16 de juny del 2009

No matem la creativitat

Avui he rebut aquesta vídeo-conferència que potser ja heu vist algun cop...
És força interessant, us el recomano.




Espero que us agradi.
Escola2018

dijous, 4 de juny del 2009

Escola 2018: La cultura, el contingut de l'escola [3/3]

El contingut de l’escola que jo somio no són les competències, ni els sabers acadèmics. El contingut de l’escola que persegueixo és la cultura. Però no pas entesa com la recepció d’un llegat o l’espai simbòlic destinat a una “integració”. La cultura humanament entesa com allò que ens allibera i allò que ens uneix.

Una cultura que abastarà el passat en la mesura que nosaltres siguem capaços d’encarnar-lo en les grans preguntes de la humanitat (què és la veritat, què és el bé o què és la bellesa, per exemple). Una cultura que comprèn el coneixement de les respostes científiques, artístiques i espirituals que hi han anat donant les anteriors generacions. No pas per mantenir-les com un llegat estèril, sinó per transformar-les creativament i amplificar-les èticament.


L’eina central de la recepció i de la recreació cultural de l’escola haurà de ser el diàleg. Amb la realitat, amb un mateix i amb els altres. I també, un diàleg destinat a crear i enfortir els lligams entre els homes, car, molt probablement, serà el diàleg el que esdevindrà el facilitador de la creació de les noves identitats culturals, personals i col•lectives.

Naturalment, ningú no està preparat per a aquesta escola. Aquesta escola l’haurem d’inventar entre tots i l’haurem d’encardinar a la resta de la col•lectivitat, no com un element que s’integra en una societat ja existent, sinó com un element més de creació de sentit. L’escola, paradoxalment, no serà l’espai on s’entrega el llistó del passat a les noves generacions sinó la punta de llança del futur, l’espai on les noves generacions hauran d’aprendre a reinventar-ho tot, en un continu que abraçarà des de la primera infància fins al món adult. L’escola encarnarà l’actitud duradora d’aprendre la riquesa cultural en totes les seves manifestacions i de recrear-la. Metafòricament, ningú no deixarà mai de pertànyer-hi, si vol créixer permanentment.

Una escola que posa l’aprenentatge al centre, que ho fa amb una pedagogia que diversifica sense excloure i que té per missió rebre i recrear el llegat cultural que ens uneix i ens allibera, és l’escola que jo somio per al 2018.

Sé que no l’assolirem en aquest horitzó temporal tan proper. Però allò important no és si ho aconseguirem, sinó si val la pena intentar-ho. Jo tinc la certesa que val la pena i que aquesta visió té molts punts de contacte amb els somnis d’altres persones interessades en el futur de l’educació. Em sento, doncs, feliçment acompanyat de moltes voluntats positives de transformació radical de l’educació. Afortunat, us encoratjo a intentar-ho plegats.

Publicat originalment a: bmir

Escola2018

dilluns, 18 de maig del 2009

2a Trobada - Tarragona 30 de maig de 2009


El dissabte 30 de maig de 2009 celebrem la Segona Trobada d’Educadors Blocaires organitzada pels Serveis Educatius del Tarragonès, l'ICE de la URV, el Departament de Pedagogia de la URV, el Servei de Recursos Educatius de la URV i un grup de docents catalans d'educació infantil, primària i secundària.
Aquesta trobada és la continuació natural de la primera Trobada d’educadors blocaires que tingué lloc el dissabte 17 de maig a Callús (Bages), organitzada per un grup de docents catalans a propòsit del 10è aniversari de Lacenet.
La trobada està plantejada de forma absolutament transversal perquè ens guien dos propòsits.:
En primer lloc, posar cara als amics que tenen blocs i conèixer-nos: "Així, tu ets XXX? Doncs llegeixo el teu bloc i m'interessa!".
En segon lloc, volem parlar d'educació i d'escola. Els nostres blocs són una eina per aprendre i conversar, però no volem fer d'aquest encontre una trobada tècnica on explicar com es fa aquesta o aquella cosa. El tema és l'educació, però no volem oferir un discurs d'algun expert, volem parlar i debatre entre nosaltres.
Us hi esperem!

dilluns, 9 de febrer del 2009

La Escuela que quisiera (I): Infraestructuras

La Escuela que quisiera (I): Infraestructuras

[1]

Llevo un tiempo que ando reflexionando sobre cuestiones educativas tratando de comprender porqué cada día que pasa la Escuela que soñé cuando estudiaba Magisterio me parece cada vez más lejana, inalcanzable e imposible. Es extraño, parece que en estos tiempos que corren, que todo avanza tan rápido, cuando la sociedad evoluciona tan vertiginosamente, la Escuela (en general) se aferra más que nunca a sus viejos principios para seguir mostrando ¿orgullosa? que somos de las pocas instituciones que no evolucionan con el paso del tiempo.

La Escuela, (entendiendo por Escuela el sistema educativo con sus estructuras) que tenemos no me gusta, no me gusta casi nada, así que os voy a dejar pinceladas de lo que me gustaría que fuera y aún no es, aunque se podría. ¿Os imagináis que la Educación estuviera en la agenda de los partidos políticos? Así que puestos a soñar, empiezo por lo más fácil: las infraestructuras necesarias para elevar la dignidad de nuestros centros educativos.

  • Las Escuelas deberían ser bonitas, acogedoras, con espacios comunes agradables, mesas y bancos para los más mayores; juegos infantiles, areneros, para los pequeños. Jardines, árboles, flores, huerto…
  • Los patios y campos deportivos están en buen estado, con zonas cubiertas para practicar deporte, si es posible con gimnasio y no una nevera.
  • Los centros escolares tienen laboratorios y material para la experimentación. Las aulas son un laboratorio de ideas.
  • Los edificios no tienen que ser todos iguales; como las personas y el resto de edificios de la ciudad, los colegios e institutos pueden tener su diseño propio.
  • Por dentro, el centro es agradable, acogedor, invita al trabajo, al disfrute, a compartir. Hay plantas y trabajos de unos por aquí y por allá. Hay taquillas, carteles en idiomas diversos, bancos, tablones de anuncios, papeleras…
  • Tenemos pequeños despachos para entrevistas pequeños, acogedores, con mesas redondas y cuadros alegres. Tenemos salas de reunión amplias con mesas redondas.
  • Existe una red wifi en el centro. Conexión de fibra óptica de alta velocidad. Tenemos ordenadores portátiles para todos los alumnos y profesores. Tenemos en todas las aulas cañones y pantallas de proyección.
  • Tenemos estanterías en las aulas, corchos grandes, mucha luz.
  • En los pasillos hay taquillas para los chavales.
  • En cada aula hay una pequeña biblioteca. En el centro, una biblioteca grande, amplia abierta en horas de estudio y por las tardes.
  • En los centros (todos) hay comedores.
  • Hay espacios para la relajación de los profesores, con sillones y unas mesas.
  • Tenemos una sala de profesores con una mesa de trabajo grande, rectangular. Tenemos cada uno una taquilla personal. Hay perchas.
  • La web del centro es el vehículo de comunicación del profesorado para su trabajo diario: reuniones, faltas, documentos… igualmente, tiene un espacio abierto al alumnado y otro espacio las familias. Será normal saber el rendimiento académico de cada alumno a través de la web, desde su casa por ejemplo. Cada alumno tiene su cuenta de correo cuando se matricula en la que recibirá las comunicaciones oficiales.
  • Las aulas son grandes, de modo que coexisten distinta [2]s zonas de trabajo en un mismo espacio: zona de trabajo en equipo, zona de trabajo individual, pizarras clásicas, ordenadores de sobremesa en la mesa del profesor, zona de biblioteca, proyector y pantalla.
  • En las aulas de los pequeños, hay zonas de juego con alfombras y sus zonas de rincones. Hay fregadero y acceso directo a los baños. El mobiliario es modulable y permite transformar el aula constantemente. Las sillas y mesas son proporcionales a la altura de los niños y niñas. Hay perchas.
[3]

  • Los centros tienen una salón de actos multiuso.
  • Los centros tienen calefacción y aire acondicionado, faltaría más. Nunca he entendido porqué los más pequeños NO sufren las inclemencias del calor como los universitarios.

Ahora al revés.

Imaginemos unos hospitales, centros de salud, universidades, ministerios o consejerías, ayuntamientos, edificios oficiales en general, sin los espacios adecuados para realizar su trabajo. ¿Pasaría algo?

dimarts, 10 de juny del 2008

Iniciativa Escola 2018

Somio tantes coses! N'he intentat explicar unes quantes, aportant les meves idees a la iniciativa Escola 2018. Potser algunes us cridaran l'atenció, o potser no; potser algunes no us agraden, o potser si...Només són somnis d'una personeta que intenta pensar per si mateixa i a qui encara li queden moltes coses per aprendre.

"Somio amb una escola a la qual l’alumne no té por; pel contrari coneix el valor d’allò que n’està rebent i de l’època de la vida que està vivint; sent l’alegria de la joventut, el valor de l’amistat i la bellesa del coneixement. Somio que els alumnes Aprenen: saben qui era Ramon Llull, com es resol una equació, quins rius hi ha a Catalunya, per què les coses cauen al terra si no les agafem… Somio amb una escola a la que hi van els pares cada cop que hi ha un problema, un dubte, una nota baixa, però no per renyar el mestre, sino per ficar-s’hi d’acord en com renyar el nen. I somio que els nois tenen pares i no només amics, que han de tornar a casa a una hora determinada i que els revisen els deures cada dia. També els ensenyen que quan una persona parla és de mala educació interrompre i que cal dir “bon dia” a l’arribar a un lloc.

Somio que el professor torna a ser algú a qui cal respectar i en qui pots confiar alhora. I que aquest professor és una persona que ha rebut prou formació com per a posar-se davant de 30 adolescents i ensenyar-los gramàtica, geografia, matemàtiques o física. Ha arribat a l’aula per les seves capacitats i coneixements i, a tots els professors se’ls ha donat les mateixes oportunitats i possibilitat d’adquirir experiència docent, sigui quina sigui la seva especialitat, capacitat econòmica o circumstància vital. M’imagino el dia que no hi ha professors que porten cinc anys en una llista i que, finalment, han d’hipotecar una vida ja estable per a fer allò que tant enyoren. No pot ser que la vida d’una persona depengui d’un número.

Somio que una escola és un centre de coneixement, on s’ensenya i s’apren, on l’important és el saber per si mateix. Somio que els centres no només ensenyen professions, perquè, abans de saber treballar, s’ha de saber cultura. En cas contrari, eduquem màquines de fer diners, sembrem societats materialistes, cruels, buides d’esperit i de capacitat crítica. Ensenyem que l’única cosa important és treballar, guanyar diners ràpidament; “fer”, però no “saber”. Per això creem una societat sense gust per la literatura, ni per l’art, ni per la música; una societat èbria d’oci barat, sense ànima per distingir allò important de l’engany comercial; una joventut l’única forma de divertir-se de la qual és perjudicar-se.

Per això les escoles tenen una sèrie de continguts mínims, essencials, que cal assolir abans de decidir el camí dels seus estudis. I somio que està clar quins són els objectius d’aprenentatge, i, que està clar que tot aquell alumne que, havent tingut una sèrie d’oportunitats, no els ha assolit, no aconsegueix el seu “suficient”. M’agradaria que tots els nois que obtenen el títol corresponent a una etapa educativa, tenen els mateixos coneixements, s’han hagut d’esforçar de la mateixa manera i han assolit els mateixos continguts. Somio que desapareixen els eàmens de “suficiència” i els aprovats gratuïts.

M’agrada pensar que, un dia, als centres docents serà important aprendre a valorar el coneixement per si mateix, sense un final laboral únicament. Crec en una societat rica culturalment."


Escola 2018