"Somio amb una escola a la qual l’alumne no té por; pel contrari coneix el valor d’allò que n’està rebent i de l’època de la vida que està vivint; sent l’alegria de la joventut, el valor de l’amistat i la bellesa del coneixement. Somio que els alumnes Aprenen: saben qui era Ramon Llull, com es resol una equació, quins rius hi ha a Catalunya, per què les coses cauen al terra si no les agafem… Somio amb una escola a la que hi van els pares cada cop que hi ha un problema, un dubte, una nota baixa, però no per renyar el mestre, sino per ficar-s’hi d’acord en com renyar el nen. I somio que els nois tenen pares i no només amics, que han de tornar a casa a una hora determinada i que els revisen els deures cada dia. També els ensenyen que quan una persona parla és de mala educació interrompre i que cal dir “bon dia” a l’arribar a un lloc.
Somio que el professor torna a ser algú a qui cal respectar i en qui pots confiar alhora. I que aquest professor és una persona que ha rebut prou formació com per a posar-se davant de 30 adolescents i ensenyar-los gramàtica, geografia, matemàtiques o física. Ha arribat a l’aula per les seves capacitats i coneixements i, a tots els professors se’ls ha donat les mateixes oportunitats i possibilitat d’adquirir experiència docent, sigui quina sigui la seva especialitat, capacitat econòmica o circumstància vital. M’imagino el dia que no hi ha professors que porten cinc anys en una llista i que, finalment, han d’hipotecar una vida ja estable per a fer allò que tant enyoren. No pot ser que la vida d’una persona depengui d’un número.
Somio que una escola és un centre de coneixement, on s’ensenya i s’apren, on l’important és el saber per si mateix. Somio que els centres no només ensenyen professions, perquè, abans de saber treballar, s’ha de saber cultura. En cas contrari, eduquem màquines de fer diners, sembrem societats materialistes, cruels, buides d’esperit i de capacitat crítica. Ensenyem que l’única cosa important és treballar, guanyar diners ràpidament; “fer”, però no “saber”. Per això creem una societat sense gust per la literatura, ni per l’art, ni per la música; una societat èbria d’oci barat, sense ànima per distingir allò important de l’engany comercial; una joventut l’única forma de divertir-se de la qual és perjudicar-se.
Per això les escoles tenen una sèrie de continguts mínims, essencials, que cal assolir abans de decidir el camí dels seus estudis. I somio que està clar quins són els objectius d’aprenentatge, i, que està clar que tot aquell alumne que, havent tingut una sèrie d’oportunitats, no els ha assolit, no aconsegueix el seu “suficient”. M’agradaria que tots els nois que obtenen el títol corresponent a una etapa educativa, tenen els mateixos coneixements, s’han hagut d’esforçar de la mateixa manera i han assolit els mateixos continguts. Somio que desapareixen els eàmens de “suficiència” i els aprovats gratuïts.
M’agrada pensar que, un dia, als centres docents serà important aprendre a valorar el coneixement per si mateix, sense un final laboral únicament. Crec en una societat rica culturalment."
Escola 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada